Molí.

Però a pesar de tot, de eixe dia de pluja terrible, ahi estaem nosaltres, ell i jo, junts. A pesar de tot, començant-mos a estimar...

Fa mal...

Pareixia que els havia tancat tots dins una capseta, amb clau i tot. Què no podien sortir, però de sobte s'espenya el pany, i es desborden per tots costats, no saps com encaixar la situació, records de fa temps, sentiments, mals, rencors, tot. De cop, com una galtada, com obrir una finestra de bat a bat el més de gener, em va glaçar la sang. Sentia com si tot el dolor que havia sentit mesos abans tornara per venjar-se d'alguna manera de mi, per haver-lo aturat, i ara tornava amb més força. Vaig intentar curar la ferida, oblidar tots els records, però el passat sempre torna. Però en el meu cas, mai se n'havia anat, sempre havia estat allí, a l'aguait, esperant un moment de debilitat per ferir on més mal em feia. I va encertar, va encertar de ple. Perquè són tan mals d'oblidar els sentiments? Aquesta pregunta, mai li he pogut fer, mai li he pogut demanar perquè cony no se'n va anar de la meua vida amb la facilitat amb la que hi va entrar. Hi ha tantes coses que si es diguéssin en veu alta desvelarien secrets d’una intensitat que potser no podríem assumir…

Després existeix una altre pregunta, que només te la pots fer a tu mateix. Quina persona és prou important perquè tot varie d’una manera visceral? Doncs ell. Cap altre. Perquè senc que per molt que passen els mesos, les estacions, que ens anem tornant grans ningú m'haurà marcat d'aquesta manera. M'ha deixat una cicatriu d'aquestes que ni els anys són capaços d'esborrar. I encara em fa mal.

Tu, tu i TU.

Perquè depèn sempre de tu la meva felicitat? Perquè no puc controlar tot el que senc? Perquè un dia me parles i de repent l'altre passes? Que jo sapiga no es pot estimar a una persona un dia i deixar d'estimar-la quan comença l'altre.. o almenys a mi se'm fa impossible.

Anyore els teus acudits, anyore els teus somriures, anyore la teua presència, ho anyore tot de tu. Perque cada color me recorde a tu, perque cada paraula que me diuen tu ja me l'havies dit antes. Et necesite, necesite una resposta, necesite que no te calles, que me parles, i que me contes tot el que te passe per la teua ment i pel teu cor, per molt de mal que me faces, serà millor pels dos...

Afloren sentiments per tots els costats.

Pareixia que els havia tancat tots dins una capseta, amb clau i tot. Què no podien sortir, però de sobte s'espenya el pany, i es desborden per tots costats, no saps com encaixar la situació, records de fa temps, sentiments, mals, rencors, tot. De cop, com una galtada, com obrir una finestra de bat a bat el més de gener, em va glaçar la sang. Sentia com si tot el dolor que havia sentit mesos abans tornes per venjar-se d'alguna manera de mi, per haver-lo aturat, i ara tornava amb més força. Vaig intentar curar la ferida, oblidar tots els records, però el passat sempre torna. Però en el meu cas, mai se n'havia anat, sempre havia estat allí, a l'aguait, esperant un moment de debilitat per ferir on més mal em feia. I va encertar, va encertar de ple. Perquè són tan mal d'oblidar els sentiments? Aquesta pregunta, mai li he pogut fer, mai li he pogut demanar perquè cony no se'n va anar de la meva vida amb la facilitat amb la que hi va entrar. Hi ha tantes coses que si es diguéssin en veu alta desvelarien secrets d’una intensitat que potser no podríem assumir…

Després existeix una altre pregunta, que només te la pots fer a tu mateix. Quina persona és prou important perquè tot variï d’una manera visceral? Doncs ell. Cap altre. Perquè sento que per molt que passin els mesos, les estacions, que ens anem tornant grans ningú m'haurà marcat d'aquesta manera. M'ha deixat una cicatriu d'aquestes que ni els anys són capaços d'esborrar. I encara em fa mal.

Massa poc temps per a oblidar.

En un dia d'estos en que saps que va a estar molt bé, quan t'alces del llit amb energía, amb un somriure dels bons, i eixes petites coses ja no diuen res, ni tan sols el fet de que hui he tornat a somiar amb tu, el mateix de sempre.... Tornaves, però estava vegada m'enviaves un SMS, i jo com de costum no tardava ni dos segons en contestarte'l, ja veus que amb el temps no canvie... Serà que sempre he sigut així. De vegades pense que t'he oblidat, saps? I hi ha dies que inclús m'ho arribe a creure, que trist, no? I no estic trista, no pense anar a buscar-te, massa errors per tant d'amor. El temps ha deixat tota la història guardada en el calaix dels records que encara fan mal, encara no ho podem traure, massa poc temps, encara no ens podem vore, massa poc temps, encara no puc oblidar-te, massa poc temps. I ho saps, saps que tinc raó, pequé estàs més perdut ple de merda que tots els insults que jo puc clavar en este relat.

Sé.

Saps que és impossible, però encara així no t'ho pots treure del cap. Té alguna cosa que fa que caigues només amb un mínim gest, amb una mínima mirada, amb un mínim detall. Té alguna cosa que els altres no tenen. Saps que mai et mirarà altra vegada amb eixos ulls, i això és el que més mal et fa.

Llàgrimes mudes.

No saps les vegades que m'ho he negat, que m'he posat a pensar amb el cor en una mà i el poc sentit comú que em restra en l'altra. Ho he intentat, mirar cap davant i veure el futur feliç però no hi ha res a l'altre costat; m'he mossegat la llengüa, l'ànima i el desig de fer coses que ni tan sols sé perquè estan ací. Confussió sentimental. Adolescència. Mals dies, setmanes, mesos, anys. Crida-ho X. Crida-ho amor però no té el mateix sentit ací amb la mà en el meu cor, que allì al costat del teu. 

LIFE.

Coneixes a algú que significa tot... I solament per adonar-te que al final no era per a tu, i has de deixar-lo anar. Quan la porta de la felicitat es tanca, una altra porta s'obre, però algunes vegades mirem tant temps aquella porta que es va tancar, que no veiem la porta que s'ha obert enfront de nosaltres. És cert que no sabem el que tenim fins que ho perdem, però també és cert que no sabem el que ens hem estat perdent fins que ho trobem. Mai te dones per vençut si sents que pots seguir lluitant. Mai li digues a una persona que ja no la ames si no pots deixar-la anar. L'amor arriba a aquell que espera encara que l'hagen decebut. A aquell que encara creu encara que l'hagen taicionat. A aquell que encara necessite estimar encara que abans li hagen fet mal. I a aquell que té el coratge i la fe per construir la confiança de nou. Espere que somies amb aquest algú especial. Somia el que vullgues somiar; ves on vullgues anar; sigues el que vullgues ser; perquè tens només una vida i una oportunitat per fer tot el que vullgues fer.
La brillantor del futur serà basada en un passat oblidat. No pots anar feliç per la vida FINS QUE DEIXES ANAR ELS TEUS FRACASSOS PASSATS I ELS DOLORS DEL TEU COR.
Quan vas néixer, tu ploraves i tots al voltant somreien. Viu la teua vida de manera que quan morgues tu somrigues i tots al voltant ploren.

La teua mirada és el meu somriure.

De sobte apareix una persona que te diu que afluixes, que vages a poc a poc, i així t'adones de les coses, coses petites que te fan sentir bé.

Apocalipsi.

Et noto gelat entre els meus braços i aquests tremolors no són d'aquest món. Aquesta és la qüestió, no són d'aquesta realitat. La veritat em colpeja com mai abans ho havia fet. Alcohol. Tabac. Les pastilles (o el que sigui) de la teva butxaca. Esgarrifances. La teva mirada apagada ara que em mires fixament als ulls.

[...]


Que no plore, me demanes, quan la raó de la meua existència s'evapora amb cada batec del teu cor. I encara per damunt t'atreveixes a somriure'm amb delicadesa a vuit minuts i mitjà del nostre particular apocalipsi!

MEC.

Una gran persona.

T'ESTIME!

Jo.

No m'avergonyeixo de ser com sóc, no m'avergonyeixo de ser qui sóc i menys de les coses que faig.
No m'avergonyeixo de pensar com a pense ni de defensar un sentiment.
No m'avergonyeixo de les meues paraules, i espere no haver de fer-ho, no m'avergonyeixo de demanar perdó si m'equivoce i no m'avergonyeix donar la raó.

Definitivament no m'avergonyeixo de ser com sóc.

Mereix la pena.

Si ens parem a pensar en la vida, qui sap quan va començar, qui sap on, qui sap...

Si ja se per quina raó seguixco aquí, eixa raó eres tú, el meu millor sentiment, l'amor. Ho reconec, soc una persona dèbil, amb una mirada, amb un detall, amb una paraula, amb una posta de sol al teu costat ja m'enamoro, si soc debil, soc fràgil... Però i que? a mi m'agrada, m'agraden aquestes tonteries que et fan sentir coses per dins, es un privilegi, es un sentiment. Es la força que em llaça cada dia cap endabant.

Elia Puertas.

Mor una vida, es trenca un amor.

Es va tombar cap a mi, pres entre els meus braços, i agafà la meua cara entre les mans. Jo em sentia segura al seu costat i ja no el tenia com a cap estrany. No em donà temps per a pensar res més, va començar a besar-me tota la cara. Després semblava que es volia menjar els meus llavis. Mai no pensava que fos tan plaent i delitós de sentir-te acariciada en la boca. Tot el meu cos esclatava com una poneclla i s’obria com els pètals per sentir sobre cadascun d’ells tot l’abast del delit càlid. I cada vegada més bullent. Les meues mans buscaven el seu rostre, perquè el volia afirmar contra el meu, volia encabrirme’l dins del meu; desitjava que les seues carícies no s’acabasen mai, i en delerava més i més, perquè els nostres cossos s’estrenyien l’un contra l’altre, estrets com un grapat de cireres entre les mans d’un xiquet.

Inexplicable.

Perquè desde el primer dia en que vaig veure els teus ulls, vaig saber que eres per a mi, i li done mil gràcies a Dèu per haber-te possat al meu camí.

Panoli.

Tal volta siga panoli, tal volta ho siga massa. M'agrada admetre els meus errors, m'agrada admetre les meues favades, m'agrada admetre la meua rebel·lia i també que tinc sentiments, que plore, si, és cert, potser també reconega que sóc panoli a l'estar trista i escoltar allò que em fa recordar, que em fa plorar. Però potser no siga tan panoli, plore assoles i en silenci no ho retinc i això sempre és bò, o això crec...

Sigues tú mateixa.

La vida és curta, tots cometem errors, i no cal desaprofitar el temps estant trist o ratllant-te pel que diran. Ara és temps de riure, de jugar, de botar, d'anar a córrer hores i hores, de pujar al pic més alt de la muntanya més alta que trobes i cridar tot com pugues de fort, i dir-li al món que eres tu, que eres feliç i que ningú podrà portar-te pel mal camí. Ara és el teu temps, aprofita-ho perquè després serà tard. Riu fins que et faça mal la panxa, bota més alt que ningú, balla davall de la pluja, disfruta de qualsevol favada, arrebossa't en l'arena, ix al carrer, menja tot el xocolate del món, tira't a una piscina amb roba, compra't eixes sabates que tant t'agraden, fes el titot escolta eixa cançó totes les vegades que faça falta, fes-te passar per guiri, oblida't dels problemes, sigues feliç, per cada llàgrima posa un somriure, espanta als coloms d'un parc, veu a la platja i juga dins d'ella, sigues diferent, viu la teua vida, quirda per telèfon i estigues 3 hores parlant, usa el perfum més car, posa't guapa, però sobretot sigues tu mateixa.

Alicia Amela.

Destí

Ens encabotem en buscar la felicitat dia a dia i nos ens adonem de que és ella la que ens té que trobar a nosaltres... I això será on menys t'ho esperes i, quan arriba descobreixes que ahí no acava tot, que el final d'un camí és el principi d'un altre i lúnic important es la persona que tries per a que camine al teu costat i fugir del que menys t'importe, que el que importe realment es que estàs tocant amb la palma de la mà tot el que has somiat al llarg de la teua vida i que ara només importe avui, demà i tot el que ens queda per vindre...

El meu consell és, viure la vida al límit sense pensar que estás fent mal les coses perquè... Tot passa per alguna raó inexplicable, el destí.

Alicia Amela.