Mereix la pena.

Si ens parem a pensar en la vida, qui sap quan va començar, qui sap on, qui sap...

Si ja se per quina raó seguixco aquí, eixa raó eres tú, el meu millor sentiment, l'amor. Ho reconec, soc una persona dèbil, amb una mirada, amb un detall, amb una paraula, amb una posta de sol al teu costat ja m'enamoro, si soc debil, soc fràgil... Però i que? a mi m'agrada, m'agraden aquestes tonteries que et fan sentir coses per dins, es un privilegi, es un sentiment. Es la força que em llaça cada dia cap endabant.

Elia Puertas.

Mor una vida, es trenca un amor.

Es va tombar cap a mi, pres entre els meus braços, i agafà la meua cara entre les mans. Jo em sentia segura al seu costat i ja no el tenia com a cap estrany. No em donà temps per a pensar res més, va començar a besar-me tota la cara. Després semblava que es volia menjar els meus llavis. Mai no pensava que fos tan plaent i delitós de sentir-te acariciada en la boca. Tot el meu cos esclatava com una poneclla i s’obria com els pètals per sentir sobre cadascun d’ells tot l’abast del delit càlid. I cada vegada més bullent. Les meues mans buscaven el seu rostre, perquè el volia afirmar contra el meu, volia encabrirme’l dins del meu; desitjava que les seues carícies no s’acabasen mai, i en delerava més i més, perquè els nostres cossos s’estrenyien l’un contra l’altre, estrets com un grapat de cireres entre les mans d’un xiquet.

Inexplicable.

Perquè desde el primer dia en que vaig veure els teus ulls, vaig saber que eres per a mi, i li done mil gràcies a Dèu per haber-te possat al meu camí.

Panoli.

Tal volta siga panoli, tal volta ho siga massa. M'agrada admetre els meus errors, m'agrada admetre les meues favades, m'agrada admetre la meua rebel·lia i també que tinc sentiments, que plore, si, és cert, potser també reconega que sóc panoli a l'estar trista i escoltar allò que em fa recordar, que em fa plorar. Però potser no siga tan panoli, plore assoles i en silenci no ho retinc i això sempre és bò, o això crec...

Sigues tú mateixa.

La vida és curta, tots cometem errors, i no cal desaprofitar el temps estant trist o ratllant-te pel que diran. Ara és temps de riure, de jugar, de botar, d'anar a córrer hores i hores, de pujar al pic més alt de la muntanya més alta que trobes i cridar tot com pugues de fort, i dir-li al món que eres tu, que eres feliç i que ningú podrà portar-te pel mal camí. Ara és el teu temps, aprofita-ho perquè després serà tard. Riu fins que et faça mal la panxa, bota més alt que ningú, balla davall de la pluja, disfruta de qualsevol favada, arrebossa't en l'arena, ix al carrer, menja tot el xocolate del món, tira't a una piscina amb roba, compra't eixes sabates que tant t'agraden, fes el titot escolta eixa cançó totes les vegades que faça falta, fes-te passar per guiri, oblida't dels problemes, sigues feliç, per cada llàgrima posa un somriure, espanta als coloms d'un parc, veu a la platja i juga dins d'ella, sigues diferent, viu la teua vida, quirda per telèfon i estigues 3 hores parlant, usa el perfum més car, posa't guapa, però sobretot sigues tu mateixa.

Alicia Amela.

Destí

Ens encabotem en buscar la felicitat dia a dia i nos ens adonem de que és ella la que ens té que trobar a nosaltres... I això será on menys t'ho esperes i, quan arriba descobreixes que ahí no acava tot, que el final d'un camí és el principi d'un altre i lúnic important es la persona que tries per a que camine al teu costat i fugir del que menys t'importe, que el que importe realment es que estàs tocant amb la palma de la mà tot el que has somiat al llarg de la teua vida i que ara només importe avui, demà i tot el que ens queda per vindre...

El meu consell és, viure la vida al límit sense pensar que estás fent mal les coses perquè... Tot passa per alguna raó inexplicable, el destí.

Alicia Amela.