Pareixia que els havia tancat tots dins una capseta, amb clau i tot. Què no podien sortir, però de sobte s'espenya el pany, i es desborden per tots costats, no saps com encaixar la situació, records de fa temps, sentiments, mals, rencors, tot. De cop, com una galtada, com obrir una finestra de bat a bat el més de gener, em va glaçar la sang. Sentia com si tot el dolor que havia sentit mesos abans tornara per venjar-se d'alguna manera de mi, per haver-lo aturat, i ara tornava amb més força. Vaig intentar curar la ferida, oblidar tots els records, però el passat sempre torna. Però en el meu cas, mai se n'havia anat, sempre havia estat allí, a l'aguait, esperant un moment de debilitat per ferir on més mal em feia. I va encertar, va encertar de ple. Perquè són tan mals d'oblidar els sentiments? Aquesta pregunta, mai li he pogut fer, mai li he pogut demanar perquè cony no se'n va anar de la meua vida amb la facilitat amb la que hi va entrar. Hi ha tantes coses que si es diguéssin en veu alta desvelarien secrets d’una intensitat que potser no podríem assumir…
Després existeix una altre pregunta, que només te la pots fer a tu mateix. Quina persona és prou important perquè tot varie d’una manera visceral? Doncs ell. Cap altre. Perquè senc que per molt que passen els mesos, les estacions, que ens anem tornant grans ningú m'haurà marcat d'aquesta manera. M'ha deixat una cicatriu d'aquestes que ni els anys són capaços d'esborrar. I encara em fa mal.
