La teua mirada és el meu somriure.

De sobte apareix una persona que te diu que afluixes, que vages a poc a poc, i així t'adones de les coses, coses petites que te fan sentir bé.

Apocalipsi.

Et noto gelat entre els meus braços i aquests tremolors no són d'aquest món. Aquesta és la qüestió, no són d'aquesta realitat. La veritat em colpeja com mai abans ho havia fet. Alcohol. Tabac. Les pastilles (o el que sigui) de la teva butxaca. Esgarrifances. La teva mirada apagada ara que em mires fixament als ulls.

[...]


Que no plore, me demanes, quan la raó de la meua existència s'evapora amb cada batec del teu cor. I encara per damunt t'atreveixes a somriure'm amb delicadesa a vuit minuts i mitjà del nostre particular apocalipsi!

MEC.

Una gran persona.

T'ESTIME!

Jo.

No m'avergonyeixo de ser com sóc, no m'avergonyeixo de ser qui sóc i menys de les coses que faig.
No m'avergonyeixo de pensar com a pense ni de defensar un sentiment.
No m'avergonyeixo de les meues paraules, i espere no haver de fer-ho, no m'avergonyeixo de demanar perdó si m'equivoce i no m'avergonyeix donar la raó.

Definitivament no m'avergonyeixo de ser com sóc.