Massa poc temps per a oblidar.

En un dia d'estos en que saps que va a estar molt bé, quan t'alces del llit amb energía, amb un somriure dels bons, i eixes petites coses ja no diuen res, ni tan sols el fet de que hui he tornat a somiar amb tu, el mateix de sempre.... Tornaves, però estava vegada m'enviaves un SMS, i jo com de costum no tardava ni dos segons en contestarte'l, ja veus que amb el temps no canvie... Serà que sempre he sigut així. De vegades pense que t'he oblidat, saps? I hi ha dies que inclús m'ho arribe a creure, que trist, no? I no estic trista, no pense anar a buscar-te, massa errors per tant d'amor. El temps ha deixat tota la història guardada en el calaix dels records que encara fan mal, encara no ho podem traure, massa poc temps, encara no ens podem vore, massa poc temps, encara no puc oblidar-te, massa poc temps. I ho saps, saps que tinc raó, pequé estàs més perdut ple de merda que tots els insults que jo puc clavar en este relat.

Sé.

Saps que és impossible, però encara així no t'ho pots treure del cap. Té alguna cosa que fa que caigues només amb un mínim gest, amb una mínima mirada, amb un mínim detall. Té alguna cosa que els altres no tenen. Saps que mai et mirarà altra vegada amb eixos ulls, i això és el que més mal et fa.

Llàgrimes mudes.

No saps les vegades que m'ho he negat, que m'he posat a pensar amb el cor en una mà i el poc sentit comú que em restra en l'altra. Ho he intentat, mirar cap davant i veure el futur feliç però no hi ha res a l'altre costat; m'he mossegat la llengüa, l'ànima i el desig de fer coses que ni tan sols sé perquè estan ací. Confussió sentimental. Adolescència. Mals dies, setmanes, mesos, anys. Crida-ho X. Crida-ho amor però no té el mateix sentit ací amb la mà en el meu cor, que allì al costat del teu. 

LIFE.

Coneixes a algú que significa tot... I solament per adonar-te que al final no era per a tu, i has de deixar-lo anar. Quan la porta de la felicitat es tanca, una altra porta s'obre, però algunes vegades mirem tant temps aquella porta que es va tancar, que no veiem la porta que s'ha obert enfront de nosaltres. És cert que no sabem el que tenim fins que ho perdem, però també és cert que no sabem el que ens hem estat perdent fins que ho trobem. Mai te dones per vençut si sents que pots seguir lluitant. Mai li digues a una persona que ja no la ames si no pots deixar-la anar. L'amor arriba a aquell que espera encara que l'hagen decebut. A aquell que encara creu encara que l'hagen taicionat. A aquell que encara necessite estimar encara que abans li hagen fet mal. I a aquell que té el coratge i la fe per construir la confiança de nou. Espere que somies amb aquest algú especial. Somia el que vullgues somiar; ves on vullgues anar; sigues el que vullgues ser; perquè tens només una vida i una oportunitat per fer tot el que vullgues fer.
La brillantor del futur serà basada en un passat oblidat. No pots anar feliç per la vida FINS QUE DEIXES ANAR ELS TEUS FRACASSOS PASSATS I ELS DOLORS DEL TEU COR.
Quan vas néixer, tu ploraves i tots al voltant somreien. Viu la teua vida de manera que quan morgues tu somrigues i tots al voltant ploren.

La teua mirada és el meu somriure.

De sobte apareix una persona que te diu que afluixes, que vages a poc a poc, i així t'adones de les coses, coses petites que te fan sentir bé.

Apocalipsi.

Et noto gelat entre els meus braços i aquests tremolors no són d'aquest món. Aquesta és la qüestió, no són d'aquesta realitat. La veritat em colpeja com mai abans ho havia fet. Alcohol. Tabac. Les pastilles (o el que sigui) de la teva butxaca. Esgarrifances. La teva mirada apagada ara que em mires fixament als ulls.

[...]


Que no plore, me demanes, quan la raó de la meua existència s'evapora amb cada batec del teu cor. I encara per damunt t'atreveixes a somriure'm amb delicadesa a vuit minuts i mitjà del nostre particular apocalipsi!

MEC.

Una gran persona.

T'ESTIME!

Jo.

No m'avergonyeixo de ser com sóc, no m'avergonyeixo de ser qui sóc i menys de les coses que faig.
No m'avergonyeixo de pensar com a pense ni de defensar un sentiment.
No m'avergonyeixo de les meues paraules, i espere no haver de fer-ho, no m'avergonyeixo de demanar perdó si m'equivoce i no m'avergonyeix donar la raó.

Definitivament no m'avergonyeixo de ser com sóc.